Dret a decidir i dret a frontera

Perquè la gent de Lleida no pot possar una frontera a La Panadella?
En primer lloc, perque Lleida no te cap dimensió institucional reconeguda per ningú per desenvolupar aquest projecte.

Ara be. No ens amaguem a les lleis. Anem al fons de la questió.

Els de Lleida participen amb els de Barcelona d’una herència comuna per la qual els seus espais territorials s’han obert recíprocament des de fa molts segles. Trencar aquest pacte tàcit —legitimat no pas pels reis, sino per la tradició que ens ha estat donada— no es pot fer unilateralment. En darrera instància, els drets que gaudim són un procès secular. I en un estat democràtic no es poden arrebatar drets ni impossar noves responsabilitats als ciutadans sense consultar a la totalitat dels afectats.

Els de Lleida no poden, per si mateixos, decidir on volen possar una frontera. Han perdut aquest dret. I l’han perdut no pas perque al segle XII algú es va passar pel folre la Taifa de Saragossa, l’han perdut perque han acceptat el statu—quo. L’us fa el costum, el costum legitima el statu—quo. I un cop s’han donat drets, no es poden arrebatar unilateralment.

Al regne d’Espanya passa exactament igual. Durant segles s’ha consolidat un dret territorial. Tots tenim exactament els mateixos drets i responsabilitats en aquest territori. I ara un col.lectiu no pot impossar a la resta les seves pretensions territorial univocament.

Imagini el lector, que be… Els de Lleida insisteixen… Potser un dia tinguin un 80% de lleidatans a favor d’abandonar Catalunya i no dependre més del parlament de Catalunya. Aquell dia, tal vegada els Lleidatans puguin esdevindre una comunitat autónoma, pero de cap manera podrán tenir dret a impossar fronteres als seus veins. Més encara, no depèn dels de Lleida erigir—se en Autonomia, depèn de la resta d’Autonomies. No altra cosa va passar, per exemple, al endegar els procesos autonòmics a la transició espanyola. Determinats territoris no volien juntar—se amb altres. La resposta fou generar unes condicions de viabilitat de cada comunitat. Per esdevindre comunitat, calien uns mínims demográfics i econòmics.

El mateix passa ara amb Catalunya. Si Catalunya vol ser un pais independent, haurà d’acceptar les condicions impossades per l’esfera superior, en aquest cas Europa i la Comunitat Internacional (i que resoldràn la questió, no pas, sobre els interessos dels catalans, sino els propis). No depèn dels catalans. Els catalans ja no tenen dret a decidir sobre drets que afecten a tots aquells que en un dia van determinar unes mateixes obligacions i uns mateixo drets sobre un determinat territori.

El timo del referendum

Engañados, manipulados, intoxicados… Pobres catalanes, cuando no les llenan la cabeza con supuestas ofensas les marean con medioverdades.

Esto va sobre “el dret a decidir” y de cómo, sutilmente, en este maratón de agravios se pasan de unas cosas a otras y al final nadie sabe de qué estamos hablando.

Catalunya Estat d’Europa?

La pregunta está mal, la definición de “Estado” es ambigua y no tiene un único correlato en el derecho internacional. Pero en este contexto la apelación a Europa todavía lo es más. ¿A qué nos estamos refiriendo? ¿A que la separación de Cataluña tenga solo efectos en la UE y no, por ejemplo, en la ONU?

Esta es una prueba más de cómo se marea a los catalanes. Si lo que se quiere saber es la voluntad de los catalanes en aras a formar un nuevo estado políticamente independiente de España… ¿Por qué no se pregunta así? Pues muy sencillo, para engañar a la gente.

Manipulación “derecho a decidir”

Por activa y por pasiva se le dice a la ciudadanía que España les ha arrebatado el derecho a expresarse políticamente sobre esta cuestión. No es verdad. Nuevamente aquí se manipula: con la Constitución en la mano, nada impide a la Generalitat de Cataluña organizar una consulta popular sobre el tema que quiera. Lo que desde luego no puede hacer la Generalitat es pretender que un referendum votado “solo” en Cataluña sea de carácter vinculante para el pueblo español en su conjunto (esto no tiene precedentes en ningún país del mundo).  Resulta pasmoso que personas bien informadas sigan ciegas ante este hecho. Cataluña puede y debe convocar los plebiscitos que quiera sobre lo que quiera. De hecho, hay bastantes páginas en el Estatut de 2006 (artículo 29, desarrollado posteriormente por la Ley 4/2010 de 17 de marzo de consultas populares por vía de referendum) que consagran este derecho, y hasta donde yo sé, no están afectados por el fallo del tribunal Constitucional de 2010, cuando menos, no logro leer en ninguna parte su inconstitucionalidad. Pido perdón de antemano si esto no es exactamente así, en cualquier caso, nada impide a Cataluña celebrar consultas populares al amparo del artículo 29 de la Carta Magna.

¿Qué esta pasando pues? Simplemente, que Mas juega con el electorado en una nueva piruleta política. Les dice que algo perfectamente posible es imposible, pero que él lo hará posible (“sea o no legal”).  Les toma el pelo. Tan es así, que hoy, la inmensa mayoría de los catalanes creen que convocar un plebiscito independentista ¡¡¡¡está perseguidísimo!!!!... Increíble pero cierto.

Escocia

Y luego está todo el lío de Escocia… Cataluña quiere que se la trate como Escocia. Pero claro, Escocia no plantea una secesión en la jefatura del Estado, ni una secesión monetaria, ni siquiera cuestiona la unión de armas con el Reino Unido. Escocia aboga por mantener un cierto grado de unidad política con el Reino Unido. En realidad, el referendum escocés plantea la autonomía legislativa plena del parlamento de Edimburgo y, sobre todo, el inicio del reconocimiento de Escocia como nación con representación propia en la Comunidad de Naciones. Corresponderá, pues, a la Comunidad de Naciones ver en qué terminos acepta la consideración de Escocia como una voz propia en su seno. Luego, serán los escoceses los que acepten o no las condiciones que les imponga la comunidad internacional.

En suma, el derecho a decidir es la petición —no oficial, todavía— al gobierno español para:
1— Que llegado el caso España acepte como vinculante lo que Cataluña diga
La polémica debe ser establecida en los siguientes términos: ¿Debe el conjunto de España considerarse vinculado a la decisión que en materia de soberanía catalana tomen exclusivamente los votantes catalanes? Los unionistas pensamos que NO.

Independentisme: la política com a greuje

Ver mapa más grande

Visco a Tabanera del Monte. El meu poble forma una unitat municipal amb Palazuelos de Eresma. En total, som vora 4.000 habitants, 11 regidors. A les darreres municipals els partits més votats foren el PP (4 regidors) i Defendiendo Nuestro Pueblo (3). DNP és el partir més votat a Tabanera i defensa la segregació de Tabanera respecte Palazuelos. Sí, DNP es una força independentista.

Lo poble és el típic nucli peri—urbá. Als 90 va crèixer exponencialment acollint a la classe mitjana de Segovia ciutat. Actualment, Tabanera i Palazuelos formen un continu urbanístic. No diries que als 70 eren dos municipis si no fos perque tots dos conserven un cert “barri vell”. Dos “barris vells”, distants cosa de 1quilòmetre, i que avui s’ha farcit de blocs de pissos, adosats i vivendes unifamiliars.

Doncs be. La minoria majoritària de Tabanera volen la independència. Tant els hi fa el “continu urbanístic”. Pensen que l’unió amb Palazuelos els ha perjudicat moltíssim. Si demanes a un independentista et plantejarà un discurs plagat de greujes.

“¿Dónde se construyó la escuela?”, et demanen… “En Palazuelos”. A on el nou edifici municipal (amb els serveis mèdics i un súper saló d’actes)?… “En Palazuelos”. A qui beneficia el nou pont sobre el riu Eresma?... “A los de Palazuelos”. Hi afegeixen més greus derivats del nou Pla Genera d’Ordenació, i segons amb qui parlis et pots tirar tres hores empalmant greujes (on es va fer la piscina i el camp de futbol?, com és que per urbanitzar tal barri a Palazuelos ho va pagar l’ajuntament, però en el cas de Tabanera va ser per contribució especial?) agravis, discriminacions que, impepinablement, condueixen a l’ùnica alternativa lògica pels de Tabanera, la independència.

Tant es val que entris a matitzar que, be, l’escola és geograficament a la frontera antiga entre els dos pobles, el lloc on hi havia terreny. L’ajuntament és a 300 metres del “centre” de Tabanera, i el nou pont es va fer per donar una segona sortida al nord del municipi (a Tabanera en tenim dos). Tant es val que diguis el que és obvi: que un de fora no sabrà mai on començava l’antic poble de P i on començava l’antic poble de T. Tant es val que els diguis que no ens surt a compte pagar dos secretaris, dos plantilles municipals, dos xarxes de residus, quant en realitat formem una mateixa trama urbana. Arrivat el cas, et desnortaran amb l’argument definitu… “¿Dónde han puesto el supermercado del DIA?... En Palazuelos”.

Al voltant dels agravis s’ha estructurat un discurs del greuje montant sobre hores i més hores de xerrameca de bar. No te cap sentit, no te peus ni cap, però a l’electorat de Tabanera l’hi resulta tremendament versemblant. Hi una conspiració de Palazuelos per esdevindre gran a les esquenes dels de Tabanera.

És clar que si rasques, trobaràs una arrel seminal identitària. La fusió de tots dos municipis en una nova entitat que el.liminava Tabanera del mapa de municipis d’Espanya, fou una bofetada al petit orgull dels meus veïns. Un orgull ferit que cerca dins la retòrica del greuje una argumentació política.

Tot plegat, la mateixa mecànica que el independentisme català. El més fàcil del mòn és trobar greujes en la comparació entre dos territoris.

A Catalunya, en lloc de l’escola és l’estructura radial de la península. En lloc del pont, és el dèficit fiscal, en lloc del consultori mèdic la concentració de poder a Madrid. És inútil rebatre (o més que rebatre, raonar) els processos històrics que expliquen perqué l’escola és on és. És inutil demostrar que no existeix un dèfitic fiscal o que Madrid recull els beneficis de les relacions centre—perifèria. Sempre trobaràs qui et surt amb un nou greuje. No vol veure la nova realitat. Es tanca amb banda i articula un discurs polític fàcil, bonic i barato.  I fals. La realitat es que Palazuelos i Tabanera participen d’un mateix espai físic.

La raó de fons és la mateixa que els greujes del germá envers la germana, els de 5ºA versus els de 5ºB, o el del pagès respecte al urbanita. Es diu subjectivitat: un analitza la realitat que vol analitzar. Alló que l’hi interessa analitzar.

Delenda est Hispania

A continuació, una breu ressenya d'un libel pro-independentiste. Que no es digui que a Unionistes.net no som persones equànims... :)

Tesi de llibre: Com tothom sap, Espanya és una terra de feixistes opressors. El poc bo que té és perquè l'hi ha robat als catalans. Els catalans sempre han estat brutalment sodomitzats pels espanyols. Els espanyols s'han portat a Madrid les millors empreses catalanes, com Fecsa. Construeixen amb els diners que roben als catalans absurdes radials a Madrid, aeroports a Ciudad Real i AVES a Portugal. Si mai els espanyols s'han mostrat una mica tebis en aquest saqueig és perquè algun català valent ha intermediat. Però amb alguna excepció els catalans són prims de tants diners que paguen en impostos a Madrid des de fa 300 anys. Tot just menjen proteïnes i estan prims mentre els espanyols estan molt grossos. Només cal anar a Zamora, Guadalajara, Sòria, Palència, Segòvia, Lleó i Burgos i constatar com els espanyols han construïts flamants autopistes gratuïtes per tot arreu, AVES per anar als més peregrins indrets, s'han dut empreses catalanes com Fecsa i algunes altres.

És clar que les coses no poden continuar així. De manera que Albert Pont proposa Delenda est Hispania, un amè assaig editat pel Centre Català de Negocis.

El tema és delicat. Per començar, cal inventar-se un estat nou i en això l'autor no enganya ningú, no es fa amb 24 hores, com diu lo Mas. No.
“Plantejar la independència de Catalunya com un cas de simple secessió respecte del territori espanyol, tal com s’està fent, és completament erroni, tant des d’un punt de vista històric com del dret internacional, a més a més, vulnera la continuitat de la nostra pròpia història constitucional”. Davant aquests antecedents, és fàcil d'entrendre que el més fàcil, bonic i barato, doncs, és destruir Espanya. Claaaro.

Juridicament és de lo més senzill. Apuntin: “L’estat espanyol neix de la violació del dret constitucional vigent, de l’extinció de la personalitat jurídica de l’Espanya dels Àustries, de l’incompliment del Tractat d’Utrecht… i de l’aplicació d’un pretès dret de conquista fonamentat en falses acusacions de rebel.lió i crims de lesa majestad, i que, finalment, s’ha consolidat per 300 anys de producció jurídica sota dominació política i ocupació militar” (123).
Resumint, com l'anexió fou un acte clarament il.legal només cal anar als tribunals on es ventilin aquesta mena de pleits, expossar educadament el cas i aire que ve d'Alguaire. Per si algú pregunta què passa amb el constitucionalisme (que quatre penjats pensen què és la doctrina estàndar al dret europeu), l'autor deixa ben claret que el constitucionalisme espanyol mai ha exisitit. Que va fracasar collat de mans i potes per la tèrbola aliança entre les oligarquies terratinents castellanes i els militars... Oligarquies que, a diferència del que va passar a Catalunya, mai han sortit del feudalisme ni mai han sabut armonitzar els seus interessos amb els dels treballadors (como si ha fet exmplarment la societat catalana). Fins i tot la constitució del 78 es prenyada d'aquest pecat original, car la constitució va ser un apanyo per acontentar als militars castellans i no va ser votada ni redactada lliurement pels catalans. Evidenciat l'anterior, és meridianament clar com la llum del sol que cal retroteure la situació al 1714.

I és que Espanya és un invent construït artificialment des de la invocació a l'enemic exterior. "Un dels Mecanismes per construir identitats és la construcció de la Percepció d'un fals enemic (intern o extern) que permeti la consolidació del col.ectiu i la legitimació del SEU grup Dominant. Uns quants els anomenen enemics Polítics amenaçadors, però no cal que siguin cap amenaça real ".
I axò es totalment cert. Totes les nacions del mòn s'han d'inventar un enemic exterior o interior.Si no, chungo.
Sortosament, que l'ànima castellana "es muy mala", perversa, tòxica és una veritat inquestionable. En canvi, no mai ningú podria dir el mateix de l'anima saragossana o catalana.

Un cop establert el principi jurídic, ja estem en condicions de donar la recepta.
En primer lloc cal provocar contínuament a Espanya. Ara desobeïnt unes lleis il.legals (total, quina merda de lleis seran que venen de la il.legalitat de 1714?) , ara desafiant la seva autoritat, etc.... Cercar de manera reiterada la confrontació institucional, cultural, empresarial ... Consideri el lector que arribarà un dia que Catalunya haurà d'intervenir els serveis de l'Estat a Catalunya, Hisenda, la justícia, els militars, etc ... I això pot ser arriscat, pot ser -ho sè, és difícil de creure-ho, però pot ser- que algú s'enfadi. Per neutralitzar contramesures de les feixistes autoritats espanyoles l'autor (que ho ha pensat tot) ens prevé: "cal adoptar urgentment una constant política de fets consumats i augmentar progressivament la pressió política, social i militar, però no a Catalunya, sinó a les Espanyes. Són Ells qui han de sortir al carrer, no pas nosaltrres ". En altres paraules, bé, en les mateixes paraules de l'autor: "Hem d’amenaçar la seva cohesió social (dels espanyols), abans que Espanya amenaci la nostra. Aquest és el recurs previ a la intervenció política i militar de Catalunya. La Generalitat ha d’abandonar el victimisme autocompassiu de sempre i ha d’aprendre a liderar. Ha d’establir els mecanismes per fer aflorar d’una vegada per totes el feixisme que impregna la societat espanyola i que tan habilment s’ha instal.lat en l’entramat institucional”. L'aplicació pràctica: “No podem parar de fer pressió fins a fer-los sortir del seu cau, dels seus aquarteraments, i omplir la Castellana de feixistes cridant visques a l’exèrcit i a Franco”.
El curiós d'aquest llibre és que funciona com un palíndrom. Executes un control B sobre la paraula Espanya i la substitueixes per Catalunya i tens un incendiari text espanyolista que deixa en tebi al més radical tertulià d'Intereconomía. De fet, poses Terol on posa Catalunya i surt igualment un text teruelenista que et passes.

Això sí, en qualsevol cas cal considerar a l'altre, sigui Catalunya, Espanya, Saragossa o Andorra, dolent de collons. Un diable feixista del copó. Sinò no funciona. Cal la vilificació.
Continuem. Quan ja els militars espanyols estiguin fins als collons, la societat espanyola estigui fins als collons dels catalans, el carrer sigui un clam contra els catalans i els feixistes castellans estiguin en peu de guerra ... LLAVORS quant la Castellana sigui plena de feixistes cabrejats amb els catalans, amb centenars de milers de paios fanàtics del Reial Madrid disposats a entrar a mata-degoll a Lleida i netejar de culers Catalunya ... Llavors Europa sabrà veure el sentit democràtic de la reivindicació secessionista catalana, s'asseurà amb les parts a negociar i, voilà, a volar lliures com ocellets... L'autor conclou que Espanya sabrà que li interessa més, o col · lapsar en un cop feixista o col.lapsar voluntariament acceptant la independencia de Catalunya. En quasevol cas, Delenda est Hispania.

Acollonant assaig "històric" que no dubtem en recomanar. Gran Albert Pont, que en aquest "assaig" aporta, a més, un commovedor testimoni de superació personal i de lo dolentes que són les drogues.

Quién paga qué

Existe un independentismo ideológico y existe un independentismo social. El primero es poco relevante electoralmente, el segundo es el que realmente importa y el que puede efectivamente movilizar al electorado catalán hacia la independencia.

El independentismo social descansa en la convicción de amplios estratos de la sociedad catalana según los cuales España es una suerte de organismo parasitario, que no contento con financiar servicios y chiringuitos en muchas regiones, encima se niega a invertir en Cataluña.

¿De dónde sale esta manera de pensar?

Es totalmente cierto que históricamente España se divide en regiones ricas (o menos pobres) y regiones pobres a secas. Por este orden, País Vasco, Navarra, Madrid, La Rioja, Cataluña, Aragón, Baleares y Castilla y León generan un PIB per capita superior a la media (23). Asturias, Galicia, Valencia, Canarias, Murcia, Castilla-La Mancha, Andalucia y Extremadura, por debajo. Tenemos que 22 millones de habitantes están aportando al conjunto por encima de la media y que 25 están aportando menos. Este más y menos no es homogéneo; un extemeño aporta de media 15 puntos menos que un vasco y 10 menos que un Catalán. Un castellano de Burgos prácticamente ni pierde ni gana.

	Apor. PIB	PIB	Población	PIB pc
País Vasco	4,63	66	2,1	31,4
Navarra	1,36	18	0,6	30,0
Madrid	13,75	189	6,4	29,5
Cataluña	15,98	200	7,5	26,7
Rioja	0,68	8	0,3	26,7
Aragón	2,85	34	1,3	26,2
Baleares	2,36	26	1,1	23,6
Castilla y León	5,42	57	2,5	22,8
Cantabria	1,26	13	0,6	21,7
Galicia	5,92	57	2,7	21,1
Asturias	2,35	23	1,1	20,9
Valencia	10,84	102	5,1	20,0
Murcia	3,12	28	1,4	20,0
Canarias	4,51	41	2,1	19,5
Castilla Mancha	4,48	37	2,1	17,6
Andalucia	17,85	145	8,4	17,3
Extremadura	2,35	17	1,1	16,1
Ceuta	0,17
Melilla	0,17

*Fuente Wikipedia

Ahora bien, los catalanes consideran que ellos son los principales paganos de esta cuestión. En realidad, los catalanes son solo una tercera parte de los paganos. Es decir, de cada 3 euros que una distribución matemática aportaría a territorios deficitarios en cuanto al PIB, 2 proceden de fuera de Cataluña. De hecho, la aportación es cuantitativamente muy superior por parte de Vascos, navarros y madrileños; de hecho, la aportación media que realiza un catalán es similar a la de un aragonés o un riojano. Pero un aragonés o un riojano no va por Castilla La Mancha con el soniquete de que “estas autopistas las han pagado los riojanos”. Eso no lo hacen ni los vascos, que en rigor son los mejores aportantes al PIB. De hecho, en general, las infraestructuras en comunidades deficitarias las ha pagado Europa en más de un 50%, no pocas veces han sido los propios andaluces y castellanos los que directamente han aportado el resto (beneficiándose, eso sí, de un flujo fiscal que les beneficia, como beneficia a las comunidades ricas el flujo comercial).

Sostengo que esta estructura económica española no es muy diferente a la imperante en todo el arco mediterráneo, donde la industrialización se concentró a golpe de monopolio protegido ferréamente por el Estado central en aquellas zona donde la estructura agraria no se basaba en latifundios. Sostengo que la curiosa y falaz manera de pensar de los catalanes conforme a la cual “ellos lo pagan todo en casi todos los sitios” descansa en tópicos sin otro fundamento que un sentimiento de “superioridad” venido a menos. Pues lo cierto del caso es que, antes de la entrada en el mercado común, País Vasco y Cataluña encabezaban de largo los rankings, pero con la apertura de fronteras deparada por la UE se constata un desplazamiento del peso económico hacia el centro-norte peninsular. En otras palabras, ha sido Europa la que, una vez caído el sistema arancelario que preservaba la hegemonía periférica peninsular, ha ido apostando de modo creciente por el centro, implantando en Madrid y el corredor del Nordeste sus principales tentáculos empresariales. Las razones son inequívocas, las multinacionales europeas, al igual que las catalanas, buscan la totalidad del mercado, no solo un parte, de donde el centro les ofrece una mayor capacidad de acción respecto a ese mercado y un mejor precio por una simple cuestión de menor saturación.

¿Ha perjudicado eso a Cataluña? De ningún modo. El enriquecimiento del centro tiene su contrapartida en el incremento del flujo comercial con Cataluña, que sigue siendo abrumadoramente positivo respecto al mercado central. Pero los catalanes no lo ven así. Simplemente ven que su pasada hegemonía en la península ya no es tal.  Que han sido desplazados de la cima económica y culpan de eso al Estado central.

Pongamos una analogía, el heredero de un mayorazgo es el rico de la familia. En los últimos años, sin embargo, los segundones han espabilado y salido del grupo de los pobres. Eso no ha perjudicado al heredero, en la medida que el heredero es suministrador de los segundones. Pero el heredero tiene celos. Su burguesía, sus oligarquías ya no señorean los palcos del Liceo, tienen que compartirlos con los antiguos primos venidos a más. Llega un punto en que el heredero les dice a sus primos ricos, “no quiero seguir compartiendo el coste de nuestros parientes pobres”, en adelante, a esos los pagáis “solo” vosotros.

A este no querer seguir con el actual statu-quo le llamaremos “derecho a decidir”, le llamaremos “soberanía”… Es una pura voluntad de ser. Y sí, tal vez pueda parecer que dejar de sufragar a los parientes pobres será un buen negocio para el heredero… sí, en la medida que el resto de primos venidos a más acepten el trato, y sí en la medida que no decidan alterar las condiciones de mercado que benefician al heredero. ¿Pero por qué habrían de hacerlo?. El heredero ha abandonado voluntariamente los mecanismos de control del mercado total, ¿qué les impide ahora  los primos repartirse entre ellos la parte que antes negociaban con el heredero?

Es así que por soberbia el heredero se expone a una hostia histórica. Más si considera que, en la realidad, ese 3% de PIB que en términos netos cede a los primos pobres, es una cifra barata en relación a lo que deberá seguir pagando fuera de la familia. Se mire por donde se mire, si el heredero se larga, el 12% de superávit comercial irá ¿a más o a menos? A menos, claro, un menos que tendrá que compensar abriendo mercados en otras partes. Y visto que los segundones tienen la llave para vender en Africa y América, ¿qué le queda al heredero? Le queda competir en un mercado centroeuropeo supersaturado, China y Rusia. Un cambio de paradigma realmente arriesgado y con un escasísimo margen de beneficio. Tácticamente, una ruina. Me aparto voluntariamente de un modelo que me beneficia para apostar por otro en el alero y, encima, prácticamente cerrado o prácticamente aún por abrir.

Desglose del gráfico anterior. El PIBpc es la aportación per cápita al PIB total. Aportación al PIB es en cifras netas.

Forasters a Espanya

Què vol dir ser d’un pais?

Bàsicament, està sotmès a una jurisdicció legal, pagar uns impostos i rebre un serveis. Reduir la territorialitat d’un pais és un mal negoci. Et quedes igual, sota una llei, subjecte d’impostos i amb dret a uns serveis, peró enlloc de fer palès els teus drets a X ciutats, a menys, en concret, i per el cas d’una secesió catalana, passes d'exercir la plenitud de drets a un mercat de 47,5 milions  a un altre de 7,5… En altres paraules, perds la capacitat d'interactuar en iguals de condicions legals i civiques amb el 85% de les persones que avans formaven el teu pais. Passes de gaudir d’uns determinats drets  a 500.000 Km2 a només un 6,3% d’aquest territori.

Què hi guanyes?

Ja no ets solidari de les lleis emanades d’aquest 85% de persones i 94% de territori. De les lleis que allà es facin tu no tens res a dir. Les lleis que tu fas ja no es consulten amb ells. Els serveis del teu 6,3% d’espai en el mòn ja no són plenament compartibles amb la resta del 93,6%, i a l’inrevès.

I ara tu parles. T’interesa reforçar la teva capacitat de decisió al teu 6,3% a canvi de perdre—la al 93,7%?

Què interessa als teus fills? Cercar fenya? Doncs explica’ls que amb la independència passen de ser iguals a un mercat laboral de 47,5 milions  a ser forasters al 93% del territori, obligats a treballar amb un NIE i depenen d’una legislació aliena pel que fa a cobrar pensions i drets laborals.  Dils—hi que com a forasters podràn ser expulsat’s del pais en vulnerar normatives. Que els seus drets civics es veran reduïts i la seva activitat econòmica limitada. Això per començar.

Als Unionistes ens interessa ampliar drets, no reduir-los. 

Informació sobre el NIE

Informació per obrir comptes corrents a França

Foro Extranjeros en España

Carta

Ens vols ajudar? Per començar, pots copiar aquesta carta i enviar-la als mitjans de comunicació de la teva província. Busquem seguidors que donin massa crítica a la nostra xarxa. Pots utilitzar també en FB o el que vulguis. Si l'envies a un mitjà de comunicació, no oblidis signar-la i afegir el teu DNI.

Es un hecho que el independentismo catalán ha dado un salto cualitativo; de ser una corriente minoritaria ha logrado penetrar en amplias capas del electorado catalán. Preocupados por esta tendencia, un grupo de catalanes que trabajamos y vivimos fuera de nuestra tierra natal, hemos creado Unionistes.net, una organización en red desde donde pretendemos aportar argumentos contra la secesión. Apelamos a los cientos de miles de catalanes en nuestra misma situación, así como a todo aquel que lleve a Cataluña en su corazón, a sumarse a Unionistes.net.

Cuando salimos de Cataluña nadie nos dijo que tal vez deberíamos volver como extranjeros o trabajar con un NIE. Muy al contrario, crecimos y vivimos convencidos de haber heredado de nuestros padres un espacio común —España— que entre otras muchas cosas nos permite implantarnos con plenitud de derechos en cualquier parte de nuestro país.  Apelamos a aquellos lectores que compartan este planteamiento a que nos ayuden a difundir nuestra iniciativa.

Confundida, manipulada, deseperada ante una situación política y económica muy degradada,  una parte de la opinión pública catalana se abona a argumentos chauvinistas, xenófobos y exculpatorios. Proyectan sus males sobre España a modo de “chivo expiatorio”. Deliberadamente, ignoran que España no es un invento político, es una realidad socieconómica, histórica, emocional que a lo largo de generaciones ha creado interacciones que no se pueden seccionar ni unilateralmente ni al capricho de las fronteras. Una realidad, mejorable como todo, beneficiosa para todas las partes y muy especialmente para los catalanes.

Desde Unionistes.net pretendemos lanzar nuestros argumentos. En el beneficio de todos, ayúdennos a difundirlos.