dimecres, 23 de gener del 2013

Pot un parlament tombar les lleis que aprova?



Oi tant...

Estatut d'Autonomía (en conformitat al text emanat del Parlament al 2006)

Article 2.4: "Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució".

Article 3.2: "Catalunya té en l'Estat espanyol i en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part".

Article 223.1 (Sobre la reforma de l'Estatut en el titols que afecten la relación amb l'Estat Espanyol):

a. "La iniciativa de reforma correspon al Parlament, al Govern de la Generalitat i a les Corts Generals. Els ajuntaments i els titulars del dret de vot al Parlament poden proposar al Parlament que exerceixi la iniciativa de reforma en els termes establerts per l'article 222.1.a."

b. "L'aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament, l'aprovació de les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors".

NOTA. Aclarir per la gent de lletres que 1/3 part de Ple del Parlament de Catalunya correpòn a 45 escons. Si una tercera part correspon a 45 escons, per una senzilla fòrmula matemàtica, dos terceres parts són 90, per 85 que han aprovat la declaració del dia d'avui. El projecte de reforma és doncs, il.legal o inviable. I sí no... 
...perquè collons van fotre a la  llei dels trons que calien dues terceres parts, eh?

dijous, 10 de gener del 2013

Xupar del bote


Sé que em penediré de la grolleria d'argumentar ad-hominem publicament, pero n'hi ha que em treu de polleguera. Especialment entre aquells els quals sa ideologia es sorprenentment coincident amb els seus interessos professionals, lucratius, etc... Vejam l'article d'avui, si l'escriu in independentista com Deu Mana, tira que te va, (tots redactem alguna collonada de tant en quant) ara, quant l'escriu un fulano que tota la vida ha xupat del règim... Que lleig!

Si la cosa va de els pobres unionistes, apestats per aquesta mena d'intelectuals de pacotilla que no saben ni on tenen la polla, amb una cultura més aviat discreteta, quatre lectures aquí i allà, per tal de fer el tipic curriculum universitari de cagalera i arribar a rectors... Quant la cosa ve de penya aixíns, que es permeten el luxe de dir-nos "aclimatats", depenents d'Espanya, que ens amaguem a les clavegueres per vere que podem treure de profit opossant-nos a aquesta bajenada de projecte partitocràtic per tal de continuar xupant del bote i depredant Catalunya...


A vere, el fulano del retrato és un pilota professional del Règim... Ex conseller de no secuantos i xupoptero oficial i un dels tumors que arrossega la universitat pública... I es clar, es queixa que hi ha massa gent com ell a tot arreu... Quant cobres al mes xaval? JA que jo t'ho pago (jo i un munt de pobres carallots com jo), crec que tinc dret a saber-ho. I no cal que cerqueu que feia de profit aquest paio a banda de xurrupar-la al règim perque no ho trobareu...

Un xupon.

Allà que va. La rucada de la setmana a cárrec del surador professional, incombustible J.M. Treserras -RRR-. Diu així lo bon senyor.

Com costa desempallegar-se de la dependència! Ha estat tan profunda, tan persistent i naturalitzada, que per a alguns sectors del país s'ha mantingut gairebé inadvertida. Hi ha formacions amb grup propi al Parlament que encara la neguen. I això que no ha estat una dependència dissimulada. Però, encara avui, quan alguns dels principals perjudicats senten l'ham clavat a la boca i demanen explicacions, aquells seus representants nacionalistes espanyols amaguen la canya i els diuen que no ho és pas un ham, que és un pírcing. Que fa modern i els queda d'allò més bé. Que l'Estat no és dominador i espoliador sinó que, ben mirat, és el seu protector. L'amo paternal de la plantació. El Christian Grey que sembra el cotó que ells han de collir. El que té el poder, la força i la llei. I el dret de perseguir, prendre i maltractar.

Aquests dies l'ofensiva espanyolista per erosionar el govern Mas, desacreditar l'acord amb ERC i desdibuixar el compromís de convocar una consulta sobre la independència es planteja en dos fronts principals. El primer front procura una mena de reedició de l'estratègia lerrouxista. Sostinguda sobretot per la premsa més dretana de Madrid i les televisions estatals, és una operació d'intoxicació basada en la insistència i l'efecte acumulatiu d'una línia de missatges. Procura estendre la desinformació a l'interior de Catalunya, entre sectors populars castigats per la crisi i amb intensos lligams afectius a Espanya. Se'ls atemoreix amb l'amenaça de la marginació que patirien en una hipotètica Catalunya independent, abocada al sectarisme. S'exacerba un espanyolisme castís ple de reminiscències neofranquistes i embolcall televisiu berlusconià. Com que aquest discurs i aquesta estètica no troben rèplica dins dels seus propis mitjans poden activar els factors de risc de fractura social que diuen combatre. Per això és tan important que el PSC aposti de forma inequívoca pel dret a decidir.

El segon front de pressió actua sobre un segment social diferent i per via més reservada. Es mou entre dinars, sopars i trobades de complicitat d'empresaris, professionals i periodistes que no veuen avantatges particulars en l'opció sobiranista i, en canvi, calculen obtenir compensacions per la seva lleialtat espanyola en una conjuntura tan difícil. També disposen d'una branca ben activa en les xarxes digitals, que posa en circulació rumors i permet orientar el raig làser en determinades direccions. En aquest cas, els mitjans de comunicació preferits són els catalans, i entre els trofeus de caça cobejats hi ha el president de la Generalitat i el seu cercle de col·laboradors més pròxim. La permeabilitat entre aquestes trobades informals i alguns mitjans s'ha intensificat notablement després dels resultats electorals de CiU. Les inesperades esquerdes en el lideratge de Mas han fet revifar l'ambició de dirigents que, tres mesos enrere, semblaven condemnats.

Fa cinquanta anys, Joaquim Amat-Piniella va editar K.L. Reich , sobre la vida en un camp de concentració a l'Àustria ocupada per Hitler. La censura franquista n'havia impedit cap edició anterior. L'autor hi reflexiona sobre com, amb el temps, s'acaba produint "l'aclimatació" de la gent sotmesa a l'embrutiment, la tortura i la vexació: "De la mateixa manera que els ulls s'acostumen als vidres graduats, els presos trobaven normal aquella disfressa de vida i s'hi habituaven".

A Catalunya hi ha nuclis encara molt influents en l'economia, la política i la comunicació que s'han "aclimatat" a Espanya, al seu estat i a les seves cinquanta ombres. No poden concebre cap escenari millor per als seus interessos. I estan acostumats a fer valer la seva posició al marge de vel·leïtats democràtiques perquè el seu medi vital s'acosta més al lobisme i a la conspiració de boudoir . Constitueixen una temible cinquena columna contra el Govern i el procés sobiranista. Desconcertats després de l'Onze de Setembre, han aprofitat el canvi d'any per relaxar-se, desar la bandera blanca i desenterrar cilicis i cartutxeres. Ara no paren de demanar diàleg. Però és una argúcia. No és diàleg el que volen. La veu popular els incomoda. No volen referèndum. Temen la combinació de sobiranisme i indignació, de sufragisme i abolicionisme. Per ells dialogar és organitzar reunions entre testaferros institucionals obedients per assegurar-se que res, ni la tortura de la dependència, no canvia. No volen més diàleg; només cant pla i ombres xineses per guanyar temps. Ells ja estan ben aclimatats.

Pues sí, lo que hay... Mira RRR, en una de males, aquesta gent que dius, "depenents", tenen el mateix dret a fer allò que tu portes fent tota la puta vida... A cagar home, a cagar...  El que escrius et retrata... Però no n'ets conscient home de Deu?

dijous, 3 de gener del 2013

16 Galls Dindis



Tenim 16 Pavo-pánfilos. Aquests:



No contents amb donar la brasa tot l'any, el seu ego els obliga, a més, a donar-nos una mena de benedicció nadalenca a imatge i semblança del que fan el Rei i el Papa de Roma (no serien ells menys, que són presidents de comunitat autònoma!). Excepció al que s'ha dit és el president de Castella i Lleó, home sobri, ben educat i formal, que s'absté de donar la vara.

Interessa a algú? Una dada, les descàrregues recavadas pels vídeos d'Astúries, Aragó i Múrcia sumen menys audiència que la sòbria i estoica felicitació nadalenca de la Gestoria Ligio (Lleó). Almenys a aquesta senyora (la de la gestoria) la veu la família.

Sense més, quadre resum del nombre de descàrregues sumades a Youtube dels respectius rotllos autonòmics. Equiliqua:



Encapçala el rànquing Madrid, encara que és de témer que no sigui tant per l'interès com per la vaga indefinida de Tele Madrid. El segueix Artur Mas, de 7 milions de catalans, 827 punxar l'enllaç, el que converteix en un rècord apoteòsic als 575 aconseguits pel modest president de la Rioja, senyor com es digui ... Percentualment, el més conyàs de tots ha estat Griñán, gairebé 10 milions d'habitants i superat per Extremadura. És clar que València no es queda enrere. Del missatge del Lehendakari no he trobat vídeo. Tampoc del de Cantàbria.

La presa de dades es va realitzar ahir, 2 de gener, a partir del vídeo oficial. En aquell moment, el vídeo d'Aragó, a càrrec de la incansable Luisa Fernanda Rudi, acumulava 1 descàrrega en 4 hores. Avui, 24 hores després porta 56. En un dia, el president d'Astúries va aconseguir dos oients (tota una gesta). El campió de fotre rollos no és altre que Ramón Luis Valcárcel, de Múrcia, en 7 dies a Youtube va a oient per dia. Senyor Valcárcel, deixeu estar, de veritat ... El seu missatge nadalenc no ho punxa ni el seu cap de premsa.

I si algú creu que 300 o 400 descàrregues, per a vídeos que per més inri han estat linkats des mitjans de comunicació amb una penetració de desenes de milers d'internautes, tot seguit alguns comparatives: la videofelicitación de la Gestoria Gestiauto (Ponferrada) porta 90 descàrregues, la Gestoria Ligio (Lleó) acumula 200. El Rei Joan Carles va per 10.000.  Esmerçant calers, temps i prestigi...

Editat originalment a http://onlinedigitalmark.blogspot.com.es/